Aquí assegut a la riba del mar vaig olorar la brisa que
usurpava el meu nas, em cridaren els vents destruint
pensaments foscos i em vai deixar dur pel so de les gavines.
Al seu pas un rastre de sons buits deixaven al volar entre
les roques perfilades davant del bast mar, que amb el seu
onatge, pentinava l'aire fen-te lliscar les gotes d'aigua salada
per la teva cabellera, bruna i alegre. M'importa una merda
el que hagi en l'horitzó, sols qui tinc al meu cap amb un
somriure sincer i dolç, intercanviant els nostres llavis
humits de passió desmesurada, tancant els ulls i
deixant-nos volar com elles: les gavines.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada