El Cau del Llop... Pensaments i les meves manies

dijous, 31 de desembre de 2009

Retrobar-te



La vivesa dels teus ulls
m'esborra de cop tots els temors.
L'esperança m'impulsa a escopir
els mots agosarats que fa temps que guardo
únicament per a tu.
I no temo res, si et sé lluny
però al meu costat.
Si decoro les meves nits blanques
amb versos posseïts pel teu besar.
ja no em fa por aguantar-te
pensaments prohibits.
Somric al veure't somriure,
perquè el teu vers és el meu vers.
Perquè que tornis vol dir que torno.
Perquè retrobar-te vol dir retrobar-me.

dimecres, 30 de desembre de 2009

melodia del foc




Els ulls de la consciència es van desprenent del meu cos,
m'observaven des de la llunyania, com el seny que mai
he volgut posseir, però que sempre he anhelat.
de sobte, em vaig veure immers en un remolí de sensacions;
era jo en aquell precís moment?
Envoltad per la màgica melodia del foc, a poc a poc m'anava
precipitant cap al món dels somnis, quan de cop, d'entre la
penombra va sorgir la teva mà. M'acariciaves tant dolçament
que la meva pell renaixia del seu estat d'insensibilitat perpètua
per trobar-se amb tu.
Estava cridant en silenci mentre esperava el teu contacte, t'aferrava
amb totes les meves forces, i suplicava que no formessis part de la
meva imaginació.

dimarts, 29 de desembre de 2009

Paranoies que em passen pel cap II




Mentre seus al costat de la finestra, encara amb el pijama posat,
i aquesta desprèn la fredor que ve de fora, t'acurruques a la cadira
entre els plecs d'aquella manta vella que fa la bona olor tan peculiar
de sempre.
Moments de slodedat acompanyats per lesgotes de pluja, els trons,
els llamps i aquell fred que sents però que no notes, aquell fred que veus però no olores per por de congelar-te el nassarró. Una esgarrifansa
plenera et recorre el cos dels peus fins al coll, on mor amb un sospir
tendre entre records i escalfor.
És aleshores quan et passa pel cap tot el que has viscut, tots els bons
moments, totes les nits, tardes i matins de tempesta, i l'enyorança d'aquells que ja no hi són.
Aleshores et notes els peus congelats, els apropes més al cos i els tapes amb la manta, respires fons i observes com l'aigua cau de la teulada i mulla la bora de la finestra. Omples el vidre de baf i hi recolzes el nas deixan-te endur per aquella fredor humida que et fa estarnudar dos o tres cops seguits. Un llamp seguit d'un tro sec i sobtat fa que un calfred et recorri l'esquena i et fagi acotar el cap amagant-lo per uns instants sota la flassada. Quan aixeques el cap just arriba un altre llamp que et fa tancar els ulls esperant de nou un tro que no triga a fer-te obrir-los de nou.
Mires amb tendresa per la finestra, tanques els ulls, et quedes adormida i quan et despertés,... aix, ja t'has encostipat, com sempre...!


dilluns, 28 de desembre de 2009

Paranoies que em passen pel cap I




Aquell dia estava cansat, avorrit i sobretot necessitava tranquil-litat
i soledat. No volia que ningú em parlés, volia parlar amb mi mateix.
Així que vaig anar al mar, on segur que no hi hauria ningú. Em vaig
estirar a la sorra, alm mig de la platja, i allà, mi vaig quedar. No era
fosc del tot, mentre estava allà, vaig poder veure com el dia
s'apagava segon a segon, minut a minut, hora a hora.
Mentre s'anava fent fosc jo estava allà, quiet com una estàtua de les
places de l'antiga Roma, que fa segles que estan allà mirant a
tothom que passa, quietes, immòbils, observants, despertes i vives
per dintre però adormides i mortes per fora consumides pel pas del temps però restaurades per les mirades encisadores pel pas inexorable del temps que les observen. Jo hi era així.
Les hores passaven però jo encara no em movia. semblava que esperes a algú, aquell algú que tothom espera, però que no sap per què l'espara, però que jo l'esperava, encisat en el reflex de la lluna sobre la plàcida mar, que no es movia, no gosant a despertar-me d'aquell somni on estava esclavitzat. La naturalesa m'esclavitzava amb la seva perfecció, gràcia, encant, delicadesa i excel-lència que té però que només ensenya, revela i exhibeix a molt pocs privilegiats. Ja que com tothom no és perfecte, i només es mostra a qui s'accepta tal com és, ja que aquesta persona accepta el que ella li ha donat. llavors la naturalesa es mostra tal com ningú mai l'ha pogut observar i gaudir.
mentre jo estava allà, gaudint del bonic miratge, de la lluna reflectida a l'aigua va sortit una ànima. Era pàl-lida com el gel, tranparent com l'aire i bella com la perla més pura del mar. va sortir tota de l'aigua. Tenia un cos cobert per un vestit, un vestit blanc, mig transparent. Va fer un vol gràcil, i s'em va posar al meu davant.
Quan vaig mirar-li els ulls, vaig veure-li milers i milers de estrelles, totes donant voltes per un mateix eix dintre l'ull. La seva mirada era trista, plena de pena i nostàlgia. A la mà dreta portava una rosa, però no una rosa qualsevol sinó una rosa cada pètal de la qual s'hi podien distingir diferents elements, hi havia un pètal que cremava com l'infern, un que contenia tota la barreja dels mars, un altre que contenia totes les fulles dels arbres, un altre negre que no contenia ni llum. En aquella foscor de la nit, podia veure com aquella ànima amb la rosa a la mà em mirava però no em mirava, sinó que em desxifrava per dins, llegia tot el que pensava.
Em va mirar una última vegada, per dins, i va tocar-me. Tot el meu cos va notar un calfred que va durar mil-lèsimes de segon però va ser intens, i l'ànima va desparèixer. Llavors tot el meu cos va canviar, la meva roba va desaparèixer i vaig quedar tot nu, del meu voltant tot el que hi havia va ajuntar-se formant una tela sedosa que em va cobrir tot el cos. vag desparèixer dins de les aigües, d'on mai vaig sortit.




diumenge, 27 de desembre de 2009

Ets absent


T'observo allà on no hi ets,
intento imaginar el teu somriure,
el record de la teva mirada,
que avui perdura més que mai...


Tristesa florant a pell nua,
i intriga per saber on ets...

les teves paraules, dolça cançó del passat.

Somio en què la porta s'obri,
i hi apareixis tu, tota tu...
com aquell dia en què,
com un àngel, vas caure del cel.


Seguiré abonant-me al somni,
d'aquella presència celestial,
el silenci que mai calla,
buscant mirades on no n'hi han.

dissabte, 26 de desembre de 2009

Aferrat a tu




M'he aferrat a tu, i no vull... I cada vegada que intento marxar, m'atreus com un imant... Ingènu, estúpid, enamorad... M'agradaria poder-te parlar sempre sense tenir por a perdre't, m'agradaria poder-me expressar, sense sentir-me la cosa més petita del món, m'agradaria poder-te estimar sense fer-me mal, m'agradaria que em diguessis que m'estimes, sense que fos mentida, m'agradaria parlar-te sense por a les represàlies. Em fa mal, quan no em mires, em fa mal, quan em menteixes, em fa mal, quan em rebutges per suposat quan m'ignores. M'il.lusiona el teu somriure, m'enamora la teva mirada, les mans, la boca... I m'equivoco constantment, i no sé que haig de fer, et pregunto si s'acaba... i calles o em respons amb arrogància. M'agradaria poder-te dir adéu per sempre sense sentir aquest pessic dins del cor, és un amor malaltís, dolorós, complicat, sense futur, sentiments confusos i equívocs...L'amor no correspost, quan és un joc... és molt dolorós. T'odio...! Perquè t'estimo!


dijous, 24 de desembre de 2009


Avui fa un mes, estavem estirats...
l'un al costat de l'altre al llit,
sense dir gaires paraules,
tan sols allà estirats.
Ulls i mirades tristes...
ho vas aconseguir,
el petó que tant desitjaves?
Un mes... que fàcil es dir-ho
i que dificil asumir-ho...
No puc plorar, les llàgrimes s'han bloquejat
no em surten les paraules, no els hi veig significat
no sé si escriuré un poema on el meu cor i sigui present,
no em caldrà fer-ho si tu entens el que sent.
Si pogués retrocediria en el temps per tornar al teu costat,
si sabés com pronunciar les paraules que sempre he callat,
si fos capaç de dir-te t'estimo mirant-te als ulls,
si tingués l'oportunitat d'aixugar-te els cabells remulls.
No em faria falta escriure't aquí no seria necessari,
tu em podries sentir no hauria de somiar que et veig caminant
no caldria, et tindria davant.
Si em fos possible veure un cop més el teu somriure
si pogués oblidar que vas dir que ja no volies viure
no em costaria tant entendre que te n'has anat
no em faria mal veure el que has deixat,
un mes... que fàcil es dir-ho
i que difícil asumir-ho...
Després de portar un mes somiant,
encara no ha sonat el despertador
que m'impedeixi seguir volant.
Només hem queda dir-te,
gràcies per haver-me fet feliç,
t'estimo.

Què faries








Què faries si un dia, et despertesis absent,
et despertesis sent res, et despertesis volent ser algú.
Què faries si un dia,
et pessiguesis i descobrisis que ets un somni,
que no ets real, que ets imaginari.
Què faries si un dia, obrisis els ulls i veiguessis ombra,
i veiguesis foscor, i veiguesis por.
Què faries si un dia, no t'abracés ningú,
que faries si tot el que has fet, no sigués de debó.
Què faries si un dia, no existissin les persones,
a les què estimes, ni ningú més.
Què faries si un dia,et despertesis absent,
et despertesis sent res,
et despertesis volent ser algú.

dimecres, 23 de desembre de 2009

No tinc








No tinc esperança.
Jo tinc foscor i no claror.
Jo tinc llàgrimes I no somriures.
Jo tan sols tinc Tristesa, amargor i solitud.
Per uns el camí és senzill, per mi el camí s’ha acabat Se’m ha mort el somriure, he perdut el camí i amb ell la tendresa, L’amabilitat... Dins meu tan sols hi queda la soledat, l’amargor, la tristesa...
Sento que he mort per dins.
Que tan sols sóc un cosa sense ànima, ni sentiments.
Tan sols em queda acompanyar la meva ànima
cap a un repòs etern.

dimarts, 22 de desembre de 2009

Sense ànima


Sembla ser que sóc una persona sense sentiments, que no estimo a ningú i utilitzo a la gent, sembla ser que així em veuen, sembla ser que sóc així.
Però aquest monstre sent un cor dins seu, no el sent la gent? Ploro quan em fan mal i em cargolo de dolor, no em veu la gent? No sóc prou bo per a mi ni per a ningú, no sóc res més que un ser inútil amb cor de pedra foradat per dins, sense ànima i a vegades sense cos, algú que es coneix però que a l’endemà no se’n recorda ningú.
Sembla ser que el meu mirall reflecteix una persona que no conec... i el meu somrís es va entristin fins que mai més pugui aparèixer. A vegades ser un mateix ajuda a que t’acabis consumin en la teva pròpia existència, no sóc qui sóc si ningú em veu tal i com jo em presento, tal i com vull perquè així sóc i res més hi ha més enllà, i si realment no se’m veu tal i com sóc... llavors... ja no sé qui sóc, llavors tot es mentida, engany,... no és pot existir si realment no existeixes, no?

dilluns, 21 de desembre de 2009

Si pogués despertar per somiar



Si pogués despertar inmers als teus ulls
faria somnis en l'aire
com la boira fa mes fosques les nits.
Tu crearies somriures
com la lluna crea enyorança
crearies mirades, pensaments,
sospirs, paraules...
com el temps evoca l'oblit.
Si pogués somiar...
et pintaria una estrela
on només tu la poguessis mirar
i la miraries amb ulls brillants
com l'infant que dibuixa somnis
en la sorra del mar.
Jo canviaria el color dels meus ulls
si em dediquessis un sospir, un somrís...
seria com un núvol feliç,
que es gronxa en el cel
seria un instant en el paradís.
Faria clara la nit
gelen el foc...
faria vida en la mort
Si pogués despertar per somiar...

diumenge, 20 de desembre de 2009

T'he d'oblidar






Se on ets,
però no et puc veure,
en sóc conscient,
però és que encara ara,
després d'aquest temps...
segueixo igual
o més enamorat de tu.
No sé que tens
que fa que no et pugui oblidar,
no sé perquè...
no puc deixar de pensar en tu,
nit i dia,
sé que t'he d'oblidar,
però no sé com fer-ho...
m'aniré lluny.
Marxaré,
per deixar de pensar amb tu.
Sé que no et puc besar,
sé que no et puc estimar...
sé que...
no et puc oblidar




dissabte, 19 de desembre de 2009

Hivern de flors










Quasi de sobte, com cada any,
ha esclatat el groc furiós de la mimosa,
miratge de llum d'aquesta tarda grisa.
Però la memòria es perd
entre els grocs marcits d'hiverns llunyans.
I se'm fa dificil formular vots d'esperança,
que, inclement el vent de desembre,
quasi de sobte, com cada any,
se'n durà, temps enllà,
totes les flors del meu hivern.

Tard




Ara ja és tard,
no hi puc fer res.

Son massa cops en aquest mateix costat.

La ferida s'endureix.

Desitjo que no cicatritzi mai.

Només esperar que sigui el darrer.

divendres, 18 de desembre de 2009

Trobo a faltar



Assegut vora la llar de foc,
veig les flames com dansen.
Ballen un ritme per a mi desconegut,
i l'acompanya una música estranya.
Potser quan no hi ets
és quan més et vull estimar.
Potser perquè no hi ets
avui és quan més et trobo a faltar.
Trobo a faltar la dansa
que les flames sempre han ballat.
Trobo a faltar el teu cos
i la música que sempre ha tocat.

dijous, 17 de desembre de 2009

Somni acabat

El somni ja s'ha acabat i res tornará a ser igual.


Vaig cercant entre soledat algun pedaç del meu món trencat.


Què creix dins la pell, desdoblant la ment.


Sento com xucla la meva sang i s'alimenta del meu fracàs.


Dos vides en un instant, dos cossos en un espai.


Es fusiona la fatalitat, un destí que neix cap per avall.


Un futur espinat i ningú al voltant.


Sol em quedo saltant entrebancs,


sol em quedo amb la meva veritat.


Què donaria per tornar a començar.

dimecres, 16 de desembre de 2009

Em sento buit





Em sento buit i aixeco el cap,
cap al cel estic perdut i em busco dins el teu vers.
Si pogués tenir a les mans tots els ocells del cos vindria al teu costat per ensenyar-te el seu vol.
Si pogués tenir el secret d'aturar el pas del temps viuria dins el teu vers sota una pluja d'estels.
Si pogés tenir a les mans tots els ocells del cos vindria al teu costat per ensenyar-te el seu vol.

dimarts, 15 de desembre de 2009

Guarda'm


Guarda'm l'amor si em falta demà i l'aire per respirar,
guarda'm un lloc per poder descansar i la nit per somiar.
Guarda'm tot el que em queda,
guarda'm tot el que tinc.
Guarda'm la força si em fa falta demà i les ganes per lluitar.
Guarda'm l'amor i els somnis trencats que no els vull oblidar.
Guarda'm tots els meus desitjos,
guarda'm, guarda'm tots els meus desenganys,
mirant enrera avui puc recordar el lloc on un dia vull tornar.
Qui deixa enrera tot el seu passat sap que ho trobarà a faltar,
qui deixa enrera tot el que ha estimat sap que un dia tornarà.
Però miro enrera i en sento capaç de poder algún dia tornar.

dilluns, 14 de desembre de 2009

No em diguis mai adéu


Sota aquesta lluna he sentit la teva veu i ara que s'acaba sento que mai t'ho oblidaré.
Perquè tot ha estat tan breu.
Es farà el silenci quan s'acabi aquest moment serem recança perquè tot s'ho emporta el temps.
Sempre ens quedarà poder dir un últim adéu dit en un moment per recordar sempre més.
No em diguis mai adéu...
Tinc les mans plenes amb tot el que em compartit i voldría la teva promesa de no caure en l'obit.
Perquè tot ha estat tan breu.
Sempre ens quedarà poder dir un ultim adéu dit en un moment per recordar sempre més.
No em diguis mai adéu...
No em diguis mai adéu...

No caiguis


Verí que corre per les venes.
Verí que poc a poc et va consumint.
Aquest dolor que et vol vencer l'angoixa no perdona,
és remou dins el ventre.
En un passat jo sé que et vaig fer mal,
soc culpable d'aquest final.
No deixis que t'arrosegui el dolor.
No caiguis,
dona'm la mà,
junts ho podrem superar.
Les promeses trencades han quedat.
L'enyorança s'encarregara de fer pas,
com un arbre despullat m'he quedat.
Les paraules, com les fulles,
han volat.
Ningú els moments canviará.
Jo sé el molt que ens varem estimar.
No et culpis del passat.
No et vull veure sufrir més,
no et vull veure patir més.
Amor, lluita,
el teu camí segueix.

dissabte, 12 de desembre de 2009

Cor trencat






La llum d'aquells ulls m'enfosqueixen el cor,
cada cop que somriu sagna la ferida.
Perquè sé que el vull i no el puc tenir,
caricies innocents que s'em claven com espines.
Maleeixo el seu nom, la seva vida,
cada pas que fa per allunyar-se de mi.
Algú va dir que sempre volem el que no podem tenir.
Mira'm els ulls i diga'm què hi veus.
El desig de trobar-me entre els teus braços,
el desig de besar-te la cara.
Vull sentir la teva pell,
els teus llavis ardents.
Mira el teu voltant i diga'm que hi veus,
cors trencats que els remordiments no guariran.
Deixa de cercar allò que mai trobaràs,
no vulguis allò que saps que mai no tindràs.
Tantes llàgrimes vessades en va,
tantes cançons fetes per plorar,
de res serveixen aquestes paraules.
Potser és cert que el destí està fixat.
Quants cops més hauré d'ensopegar?
Quantes vegades em tornaré a aixecar?
Vull tancar els ulls i oblidar al despertar.

divendres, 11 de desembre de 2009

Solitud






Fosc calfred que em fereix
fent-me fugir.
M'embogeix embolcallant-me
el cos i l'ànima de la teva absència.
Intueixo el regal
de les teves besades
a llavis que desconec
mentre s'em desfà la vida.
La solitud...

dijous, 10 de desembre de 2009

Se'm fa estrany



Se'm fa estrany i no puc deixar de pensar en tu,
la vida es tan curta per poder-te estimar
i el camí que queda al davant es tan llarg.

Vull sentir tot el que sents a cada instant.

Se'm fa estrany pensar-te a cada instant.

Com un mirall


Fa temps que et conec i no sé ben bé com ets.

Més lluny et veig de mi quan més a prop et tinc.

Serà que tu ets com un mirall,
però que quan jo et m'hi miro es va trencant.

T'enyoro









Perque la distància m'entela la raó.

Jo voldría besar-te, però t'enyoro.

Perquè els dies es cruspeixen els somriures,
jo voldría parlar-te, jo voldría nuar-te,
però t'enyoro.



Perquè el sol il.lumina el dia, jo voldría mirar-te,
jo voldría sentir-te, però t'enyoro.



Perquè ja no soc jo.
Tan sols t'enyoro...

Lloc desconegut


Miro al meu voltant.
No hi ha res, ni ningú on recolzar-m'hi.
No hi ha moments, no hi ha llocs,
que recordar.
Tampoc tinc, la necessitat d'oblidar,
cap de les coses fetes.
Miro al meu voltant.
No veig res, no veig res que s'assembli a d'on jo vinc,
tan sols sé que aquí no hi ha ningú on recolzar-mi.
Aqui no hi ha moments ni llocs que recordar.
I segueixo sense tenir la necessitat d'oblidar.
Miro al meu voltant...
I veig...
El que m'envolta...

Crit de l'amor




Com si la terra s'ensorrés als meus peus,
i un munt de llavis resseguís el meu sexe,
besant-lo dolçament de l'arrel a la punta.

Tot és pau,
on cada moviments és celebritat...
I tu a sobre meu,
dansant sense música,
amb un riu cabalós entre les cames,
una brasa encesa als braços,

i un rusc de mel en el somriure.

Amb sonoritat a la veu,
amb llum intensa als ulls,
fent del risc una peça d'amor,
de l'amor un crit al risc,

ajornant tota mostra de conservadora sensatesa.

Només tu... jo i el moviment harmónic de malucs,
seguint el ritme suau,
exicitant i tendre de l'amor,
amb el teu sexe encerclant apassionadament el meu...
I de sobte el foc tot ho crema i els ulls agafen intensitat,
la boca s'obre fins arribar al crit,
la respiració es trasbalsa.

L'orgasme rebota les parets i omple l'estança de llum i colors...
I tot seguit una veu suau, t'estimo...
I el meu sexe flàccid... Esperant uns llavis....
Una llengua... Una saliva...
Que el remunti a l'infinit.


He Somiat


Aquesta nit he somiat amb tu.
Encara que no ho sàpigues, hem passat la nit fent l'amor.

Sóc en un lloc fred; em refugio sota uns llençols glaçats d'una habitació desconeguda.

No he escollit ni el lloc ni el moment per despertar del somni on tu i jo haviem perdut la roba i ningú més existia, i on no hi feia aquest fred.

No puc encendre cap llum, no conec aquest lloc.

Encongeixo les meves cames plegades contra el pit i premo els punys amb força.
Començo a sentir que la foscor no és tan freda sense tu; no tenia raó, m'havia de despertar sense ningú al costat.

Però no vull una princesa, que cap princesa somriu com tu.

Encara és tot fosc, provaré de tornar a dormir...

Provaré de tornar a trobar-te.