Quan m'acaricies les mans,
al lluny queden les espessors del temps
que nuaven com dimonis colls de marbre
quan ens trobàvem perduts vivint,
sense haver pogut aprendre a viure.
Al lluny queden els mots plens d'incertesa
i les tempestes trencadisses i les ferides cosides
amb agulles de sang mal enfilades.
Quan m'acaricies les mans...
res no sembla ni tan sol, tan dificil ni tan mort,
i el tot esdevé una fràgancia feta d'un instant comú
i d'una embranzida d'aire al cor,
i tot això,
només pel tacte d'unes mans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada