Com els arbres aguanto

Com els arbres aguanto
dreçat en dura terra,
com els arbres aguanto.

Nit i dia sóc flama
del teu amor.

Arrelo en el silenci càlid
del teu amor que em salva
i m'alço fet paraula
del teu amor que em crema.

Em gronxo al dolç oratge
del teu amor que em dicta
fineses a l'orella.

Combato nits i fosques
del teu amor que em blega
a dura servitud.

M'encenc de primaveres
del teu amor que estrena
llençols en llit de festa.

M'exalço en la florida
del teu amor que esquinça
de somnis el meu si.

M'expremo en la fruitada del teu amor sucós
verolajant els préssecs.

M'enyoro amb la becada
del teu amor que nia
desertant solituds.

Et prego com els arbres
alçant nusos els braços
folls encara d'amor.

Em moro com els arbres
de mal d'amor i encara
escric al vent els signes
sagrats del teu amor.

Com els arbres aguanto
dreçat en dura terra,
com els arbres aguanto.

Flama i desig

Flama i desig,

m'arrelo en tu

olorós de silencis

i assedegat de llunes.

Sóc amb tu a les palpentes

només batec i enyor,

tàctil mirall

dels teus ulls de la tarda

humitejats de clarors i misteris.

I t'obres com aurora en nit obscura,

com brancatge manyac

d'aquests nou arbres

del clos del teu jardí

embaumat de tenebra.

Que no mori l'instant,

joia cauta i ardent,

ona d'un mar sense ribatge

on em nego i em fonc

immensament immers

el l'alta albada

d'on brolla gràcil,

fecunda i sempre eterna.

Llegeix

Llegeix suau...
paraula a paraula
com si fos delicte
fer-ho d'una altra manera.

Llegeix amb mi...
anhelant els sons
que en són silenci
ennuegat a la gola.

Llegeix per tu...
amb els ulls clucs
sense escoltar,
només sentir.

Llegueix senzill...
doncs de dos mots
en faré un
que ho digui tot.

Llegeix només.

Llegeix senzill,
llegeig per tu,
llegeix amb mi...

llegeix suau: t'estimo.

Esguard

El teu esguard,
jo t'el robaria,
jo me'l quedaria,
per sempre...

El teu esguard,
instants de vida.
Tu els desprens,
jo me'n alimento.

Quan hauré d'esperar
a tenir-lo de nou?

Espurna

Caminem la vida d'esquenes, amb la certesa del que hem trepitjat i el dubte del que està per venir.

Cerquem la felicitat a través de la materia, mirant enfora i no cap a dins.

Somiem desperts, treballem adormits, i acceptem l'engany per vèncer l'inevitable destí:

doncs som una espurna de llum.

Llavors algú ens embolcalla la pell, ens despulla l'ànima i ens pren la mà.

La vida esdevé el propi camí i no el que està per venir.

La felicitat s'emmiralla en pau amb un mateix.

I l'amor ens eleva en aquest vincle que romandrà en el foc del destí:

doncs som un espurna de llum.

Sentiments?

És la soledat dels meus ulls

que si et miren, s'ofeguen.

És l'ansia de la meva oïda,

esperant sentir la teva veu xiuxiuejant.

és la inquietud de les meves mans,

anhelant a cada racó el contacte amb la teva pell.

És la desesperació dels meus llavis,

desitjant creuar-se amb els teus.

És passio?

És atracció?

És amor?

És sencillement...

Un sentiment.

Els teus petons

Ulls brillants,

pampalluguejants,

enamorats...

Mirada càlida,

dolça...

tendre...

Caricies suaus,

ambsentiment...

amb amor i passió...

Llavis carnosos,

sensuals...

humits...

Petons...

desconeguda sensació pel meu cor i

pel meu cos,

a l'espera de la persona indicada...

TU,

només TU...

T'espero impacient...

però no corris...

Encara vull somiar una mica més...

en TU...

Llums al lluny

• Penso en els teus ulls del vespre,
• els ulls que em van fascinar,
• la teva mirada damunt meu,
• l'esguard que em va transformar.
• L'aire de la nit portava
• la teva confiança,
• que em va amarar.
• Unes llums,
• al lluny,
• encara ocultes,
• ens esperaven per esclatar a brillar.

Un dia

Les paraules senzilles,
la Terra sota els peus,
jo i el meu rostre
seguint passos incerts.
Traces en l'aire les paraules,
el vent llampega somriures,
el sol tintineja plaers nocturns.
Un dia,
un instant
mil-lers de gotes
i un pas seré.
Un dia tot
serà més fàcil.

Nenùfar

Voldria trobar

la meva pau

en el teu cos,

i fer-ne un paradís

curull de passions

vehement lligades

als teus braços

i reposar enamorat

dia a dia amb la dolçor

del teus petons.

I, abraçat per sempre

més gaudint de l'elixir

dolç de l'amor.

I, per fer l'ambient

ple de fragàncies

cobriria amb pètals

de roses els camins

sota els teus peus.

Inundaria d'aigues passionals

l'entorn, i dins el llit núbil,

un nenùfar blanc oferint-me plaer,

com si surés dins l'estany

per fer-me l'extasi

morir d'amor.

Cos a cos

Després d'una eternitat sense que es veiessin,

estaven allà... tots dos, ell i ella estirats al llit.

Ella es moria de ganes de fer-li molts petons,

els havia anyorat massa.

La música sonava de fons,

cançons que els hi portaven

records a tots dos.

Cada cop més aprop,

cada cop més complicitat

fins que es van llençar.

Petons a canvi de petons,

caricies a canvi de caricies,

somriures a canvi de somriures...

tot un altre cop tant maco

com abans.

Ella el tenia allà,

estirat donant-li l'esquena.

Les seves mans acariciaven la seva panxa,

les seves costelles.

Sense ni adonar-sen ell ja estava girat,

besant-la com abans.

Sentia com el cos d'ella començava

a tremolar,

com la respiració accelarava

a mesura que ell l'acariciava

i depenent de la manera que ho feia.

Sentia pessigolles en tot el sue cos,

i com les calcetes anaven humitejant.

Ell es va posar d'amunt seu,

els dos cossos desprenien una calor intensa.

Començaren a besar-se els llavis

amb passió.

S'excitaven. La roba anava marxant

a la mateixa velocitat que

la respiració augmentava.

Nus, un sobre l'altre,

sentint els seu sexes com es desitjaven

i complementaven.

Li va agafar les mans,

li besar ell tot el cos,

ella es deixave caure

mentre ell arribave al seu

punt més calent.

Presa d'excitació, amor, força, alterament...

i sense ella adonar-sen era una

altra dona, en aquells moments era

feliç... s'estimaven amb passió.

T'estimo... m'estima...

A trenc d'alba

A trenc d'alba,
la vida senzilla
despunta com qui
sap perquè
amb il-lusió marcant
el pas de cada instant.

A trenc d'alba,
el sol envaei l'estança
amb certesa i lentament
m'acarona com qui sap perquè.

Perquè la lumm
amb pesa als ulls
et sento però no et veig.

Tendències com reflexes
de somnis que cada
trenc d'alba desprès d'escoltar
els silencis
poder no oblidar...
aquest esguard tranquil
i tendra.

I amb un brisall
de llum
m'acaronis cada dia
a trenc d'alba
com qui sap perquè.

Enmig de les tenebres...

Relat }





Foscor. Caiguda lliure en l'abisme. Impossible albirar el final.
Una fugaç llum encegadora travessa perpendicularment
les inhòspites acaballes del destí.
Pip piip piip! Són 2/4 de set! Una suor freda i amarada em
regalima galtes avall i em recorre l'espinada. Un calfred
em fa estremir. M'assec al llit i faig una ullada al meu voltant.
Tot i estar obscura l'habitació, s'escola ja, entremig de la persiana, els primers raigs de llum. Amb els ulls inflats i atemorits miro el despertador. Dos quarts de set. Apago el sorollós brogit que ressona insistentment per les parets nues de l'habitació i m'aixeco. Descalç, m'endinso pels passadissos del pis cercant inútilment, la presència d'algú. Busco desesperat aquella mirada transparent, il-lusionada; intueixo aquelles galtes rosades; aquells llavis carnosos i molsuts...
La veig. Assaguda al sofà, mirant la finestra, d'esquena a mi, observa embadalida els intents exasperats d'un sol que vol imposar-se altivament en la immensitat. Desapareix. La seva presència es dilueix. El seu lloc és ocupat inmediatament pel silenci.
La torno a veure. Dreta, repenjada a la barana de ferro del balcó, acariciant les tímides margarides que esperen, com cada matí, aquelles moixanes capaces de transportar-les des de la més absoluta terra inerta fins a l'esplendor d'aquesta inexorable primavera.
La vull sorprendre. Surto al balcó sense fer soroll. El cor se m'accelera a cada passa que faig. Vull besar-la. Els meus braços llisquen per la seva cintura. Tinc ganes de notar l'escalfor del seu cos. De sobte, abraço el no-res. Un aire gèlid i tallant em situa a la crua realitat. Elsa meus sentits mica en mica es van incorporant. Estic enmig del balcó, tot nu, sol.
Inevitablement sol. L'anhel de tenir-la un altre cop a prop m'aclapara.
Em refugio en aquella fotografia que hi ha damunt la vella tauleta de fusta escantellada. Ella; somrient; somiadora; seduïnt la càmara amb aquells ullassos; seduint-me.
El vestit blanc vaporós es mescla amb l'arena espurnejant d'aquella cala tan especial, còmplice de tot els secrets, promeses i records que vam compartir. Un esvelt far blanc, àlgid i de formes airoses, protegeix la cala tot salvaguardant l'encant que s'hi desprèn. M'estic més d'una hora embadalit mirant la foto. Mirant-la.
Sobtadament, unes ganes boges fan que em dirigeixi amb pas lleuger a l'habitació, que em vesteixi amb els texans foscos i la camisa de ratlles arrugada que estan a la cadira del costat de l'escriptori, que em posi les sabates mig descordades de l'armari, que agafi les claus del cotxe d'una revolada i que tanqui amb un cop fort la porta.
Condueixo abduït per la incertesa de no trobar el que busco. El paisatge es va fonent amb els vidres del cotxe a mesura que la velocitat avança vertiginosament.
Pitjo el fre. Davant meu, el far soberg em rep amb recel. El cel s'enterboleix. Una gran massa de nuvulosa cobreix el sol deixant la cala, sempre reflectida amb la blavor de la grandiositat de la mar i la verdor del fullam dels pins, en la penombra.
Automàticament em dirigeixo al far. Em sorprèn trobar-lo tancat. Colpejo la porta inútilment esperant que s'obri. Que m'obri. Recolzo l'orella a la porta intentant captar el més mínim sospir que em faci esvair totes les pors que em turmenten.
Desisteixo. Desesperadament baixo les escales cap a la cala. Està buida. A l'horitzó s'entreveu una barca de pescadors. Els meus peus intenten avançar amb pas lleuger però la sorra els frena, potser prevenint-los de la dissort. Tan sols, les petjades d'una gavina que passeja amunt i avall penetren la sorra verge.
En aquell moment, un bri de llum s'escapoleix de la densitat dels núvols m'indica cap a on m'he de dirigir. És allà. Damunt les roques, emmirallantse amb l'aigua cristal-lina. El seu vestit xipolleja amb l'aigua. M'abalanço cap a ella. Necessito estimar-la. La desitjo. Mentre l'agafo de la mà em mira i em somriu.
Pugem les escales sense dir-nos res. Sento el seu alè, la seva olor. M'embriaga. Instintivament miro la cala. La barca del pescador més experimentat del poble ara reposa a la sorre. Ell em mira amb una ganyota i balboteja quelcom. Ella em treu de les meves cabòries. M'estira el braç i em fa entrar al far. Ens inunda la foscor. Els ulls ràpidament s'acostumen a dibuixar la silueta de la perfecció. L'acaricio. M'acaricia. Amb els dits resegueixo els seus ullassos, els seus llavis carnosos i molsuts, enfonso els dits en les guspires de foc dels
flonjos cabells. arraulits enmig de les tenebres ens estimem com mai ens havíem estimat.
La porta entreoberta del far deixa que els raigs del sol s'escapoleixin i il-luminin l'estança. Em desperto. a les palpentes encara, la busco. Sol. al meu costat només hi ha buidor, solitud.
La desesperació s'apodera de mi. baixo les escales de la cala de quatre en quatre exasperat desitjant retrobar-la asseguda a les roques. Ella no hi és. El seu lloc és ocupat pel vell pescador que entreteixeix una xarxa foradada. M'observa inquietant. arrufa les celles. En la seva mirada em veig. Mostra el reflex de la bogeria, el turment i l'angoixa inconfusible d'aquell qui encara no ha assumit la dissort de la vida.
L'ha vist? xiuxiuejo d'esma.
El pescador nega amb el cap i mira l'horitzó.
En aquell moment la gavina emprèn el vol.

Inoblidable

Era ven entrada la nit en el mon,
i quant quasi be tothom s'adormia
mentre tant el teu cos i el meu
van decidir, fer l'amor...


La teva tendra mirada
es creuava amb la meva,
el teu cabell i els teus llavis
tendres m'invitaven a besar-los...




Et vaig besar, i nostres llengües,
es varen despertar humides elles,
es movien sense parar, les pells calentes,
cremaven molt endins dels cossos.


Els gemecs dels dos eren com una cançó nua,
les meves mans feien un intens recorregut...

Pels teus llocs prohibits, prohibits per las gents...
Jo vaig continuar, recordes estimada?

Em vaig parar el veure aquell virginal forat
mullat, tremolós i en uns segons vaig arribar
al centre del paradís, rodejat de formosa vitalitat
i vaig menjar d'aquella fruita deliciosa i també prohibida.


Entre dolços petons de passió hi entre esglais dels dos,
recordes ens vàrem donar tot l'amor del món.
vam perdre la noció del temps,
la nit aquella va passar.


Els dos vàrem estar d'acord...
Vàrem gaudir d'una experiència inoblidable.

Secret

Al caliu del secret d'una mirada,

les boques dibuixen un somriure

fet de pell embogida.

De ganes de dormir coberta

d'una altra pell com a flasada.

Li va dir adéu quan encara començaven,

tot just li treia la brusa

i els seus dits el ventre li escalfaven.

A cau d'orella

un adéu de seducció li gemegava,

adéu, per després, amor.

Quan surtis de mi,

i em deixis dins el cor

una altra nit marcada.

Febrer

Un Febrer et vaig descobrir
en un racó del temps.

És cert que no cal cercar-te,
sinó rebre't.

De vegades,
t'imagino com una nina
de galtes vellutades,
d'altres,
et reconec en un somriure,
en un gest,
en tants llocs ets viva
i latent alhora...

No et calen les paraules,
insubstancials,
maquillatges efimers,
però si la lleialtat,
l'alè,
el pensament.

Vull ser fidel a tu,
seguir-te l'ombra esbaixada
i trobar-te cada dia
una mirada.

Llums

Penso en els teus ulls del vespre,

els ulls que em van fascinar,

la teva mirada damunt meu,

tan nova,

l'esguard que em va transformar.

L'aire de la nit portava

la teva confiança,

que em va amarar.

Unes llums,

al lluny,

encara ocultes,

ens esperaven per esclatar al brillar.

Vietge en la nit dels pensaments

I hagués volgut escapar
com el silenci en la nit,
i creuar el firmament
mussitant poemes nus.

Escapar del teu domini
com l'espuma d'un foc viu,
desaparèixer uns instants,
lliura'm del teu infinit.

Però quan les mans anaven
com reflex d'un altre vol,
enyorava ésser teu
com un pobre gira-sol,
que estima la llum del dia
i la busca un altre cop.

Retornant del meu viatge
en la nit del pensaments,
guaitava el teu son tranquil.

I et sentia molt aprop meu.

La nau havia tornat d'allí on venia,
corrent...

Em vaig despertar lliure i nou
per acceptar-te com ets.

Excitant

El mar... l'esclat de les ones a les roques xocar....

Observant a l'horitzó,

el més bell astre

marxant sense pietat.

El teu cos nu a la finestra, recolzada esperant....

Tanca els ulls,

el meu cos s'esborrona quan el teu coll et puc notar.

Els teus llavis,

aquest petó... el cor comença a accelerar.

Em giro, atrapat entre la finestra

i el teu cos al davant.

Noto com em toques, com quelcom m'estàs buscant.

El meu cos comences a recòrrer amb tota suavitat....

Primer el cap, amb els cabell,

al meu rostre, vas baixant....

als pits, t'atures, no pot parar.

I la teva mà que per la panxa va lliscant...

el meu cos s'està excitant!

Jo m'estiro, tu t'estires, te m'apropes al meu davant...

i amb els llavis, el meu cos recorres,

impresionant....

El teu coll apropes... no puc resistir...

m'està temptant,

quan me l'agafes i suamuent la transportes....

Els nostres cossos encesos,

davant la foscor que es va escampant.

Les hombres, que minven

fins el moment culminant.

Quan la respiració es talla per després deixar anar,

un sospir... que es fusiona amb el plaer més excitant....

Pensament de Nit...

Em fico al llit intentant adormir-me, però aquesta es una de les nits en les que per alguna raó que no podria explicar, et sento prop. Es com si m'estiguessis parlant a cau d'orella.

Al cap d'una estona de pensar en tu i ja al límit de la consciència començo a sentir-te més aprop, fins que arriba un punt en que em sembla estar sentint el teu alè al clatell i el teu cos envoltant-me; em sento segur, i deixo anar la ment, ara fins i tot et puc veure.

Comencem a parlar, són paraules dolces que em transporten a un altre lloc, on tot es diferent, i això m'agrada, m'agrada ouguer mirar-te, i es que no saps quant m'excita observar-te mentre em parles amb aquests llavis de mel que tant m'agrada petonejar... i a la vegada, les mans, mans juganeres, les mans dels meus deliris, que no puc deixar de sentir acariciant-me cada racó del cos, com només tu saps fer; tinc el tacte de la teva pell grabat dins meu i per més temps que pasi, penso que mai podre deixar de sentir-ho, per que no s'hem acudeix res que m'agradi més a la vida que això, el teu tacte...

així va passant la nit, fins que em quedo dormid...

Calma després de la tempesta

Busco aromes

que em transportin

al teu mon transparent,

de màgies tendres.

Suau...

sabor de nit,

aroma dolça

quan te'm presentes,

i m'obres

de bat a bat

les portes dels racons,

insospitats i feréstecs

del teu cos.

Busco la calma

després de la tempesta

humida,

que el cel ennuvolat

del teu bell món

transparent

ha volgut ploure a sobre

meu.

Desvalgut i vacil-lant,

encara perdut,

tremolant,

mullat de plaer

i gotes de tu...

Llepar-te

T'acarono, a petons.

Els dolços, t'encisen.

Els salvatges,

t'embogeixen.

Em mires...

Lentament et despullo.

Nua em somrius.

Carona entremaliada.

Cos lasciu.

Batecs hiperbòlics...

Amb la llengua,

un mapa et dibuixo.

Amb els dits,

una pregunta et faig.

Folla'm,

em respons.

Joc i deliri...

Cada moviment,

crea addicció.

Ets foc...

Sospirs, i més sospirs.

Gemecs, i més gemecs.

Vull llepar-te el Cor.

Abans i després

Punta de coixí que es doblega quan reposes

caminet de formigues,

rusc d'abelles

fàbrica de mel.

Ritme d'havanera

pols de cristall a la pell.

tic tac de rellotge

caixa en moviment.

Tatuada l'orella

de respirs calents,

col-leccionant silencis,

petons ardents,

trencant miralls,

ulls entelats,

allargant les branques,

cos abraçat.

Marees sota la lluna,

puja el desig,

engrunes de pa,

gotes de nèctar al llit.

Nenúfar de seda surant,

libèl-lula curiosa fent pessigolles

besa el pètal més fresc.

Inflamada la natura,

núvol fent nova figura.

Trons llunyans abans,

ja s'apropen.

Comença a ploure,

xipolleig insistent,

el llamp tot ho omple,

se sap aviat mort

l'espetec contra la terra

ha accelerat el seu cor.

Punta de coixí que es doblega quan reposes...

Foscor

En la foscor
tot s'intueix i es palpa.
S'assaboreix però ja no amb la vista.
No necessito veure't.
El teu alè em guia.

En la foscor
sota el mantell del desig dificilment encobert
les teves mans m'exploren novament
com le primera vegada.

En la foscor
som essència de nosaltres mateixos
de res més, de ningú més...
dos cossos disolts en desig.

En la foscor
em venç novament als teus braços,
m'envolcalla la passió acumulada.

En la foscor
t'abraçaré i t'estimaré en silenci
en el sospir quedarà l'amor confés
traspassant la frontera de la pell,
en la foscor.

Sis... Nou...

Et poses el vestit
que tant m'agrada.
Em mires,
i comença el joc.
No hi ha regles.
No hi ha límits.
A mossegades,
t'esquinço el vestit.
Cap altre,
el podrà seduir.
a les palpentes,
et trec els sostenidors.
A corre-cuita,
les braguetes.
et torno a vestir,
però a petons.
petó a petó,
et mesuro.
De dalt a baix,
de baix a dalt.
Dèsquerra a dreta,
de dreta a esquerra.
Fins i tot
en diagonal.
Separes les cuixes,
i et llepo.
Et xuclo,
tots els racons.
T'afanyes
per engolir el meu sexe.
Lascius moviments de llengües
que no desitgen final.
Alenes de plaer,
i crides seixanta-nou...

Polsims de seda

S'enlaire un pensament

i el cacem al vol,

com si fos una papallona

fràgil i immensament bella.

Dóna tombs pel cap,

reposa uns instants

i estirant les ales

volta molt lleugera.

Cova un sentiment

que és tan dolç com ella,

aletegen festejant

que està prop la primavera.

Pensaments i sentiments

que s'amaren de tendresa,

refilant el nostre cos

de melodies alegres.

Papallones de colors,

sospirs de polsim de seda,

quan penso amb el nostre amor

i sento el desig que em crema.

Subsistint

Subsistint

per aconseguir,

el que tota persona

vol,

un amor,

fidel com el teu.

Subsistint,

dia rere dia,

pensant que,

qualsevol nit,

potser ens mirem als ulls i,

ens abraçem,

ens besem i,

no deixem de fer-ho,

fins el final dels nostres dies.

Nit rere nit,

les llàgrimes dels meus ulls,

es clavaven al meu cor,

fràgil,

que t'anel-la,

que et desitja,

que et necessita per subsistir.

La necessitat del teu amor,

es vital per mi,

per la meva existència.

Intento trobar l'amor,

que hem fagi gaudir,

de tot el que m'envolta,

i aquest amor,

només es d'una doncellat,

tu!

Que ets la meva vida,

però també la meva mort.

Mirades...

El teu foc

crema al pensament

i els ulls només pensen

en veure't de nou.

Paraules mudes

omplint el rellotge.

La teva boca i la meva

anhelen si fa no fa el mateix,

un bes que les faci perdre's

entre dunes de sentiment.

L'habitació s'omple

de senyals de fum

quan em penses.

El teu nom i el meu

s'abracen romànticament.

Però fora, al món,

la boira de silenci

confon les nostres ànimes,

i tot l'amor queda flotant

en les mirades creuades.

Plaer...

Fes-me teu, amor meu.
No puc més, sóc un cos tremolós
generant escalfor.
Una ment ofuscada amb desitjos de carn.
I ara nu davant teu t'haig de dir
que tot i l'alè profund
i el cor embogit,
la meva raó a cada instant es mor de po.
Despert'am la pell i als teus dits deixa fer,
revifa'm a petons
i porta'm ben a prop,
vull sentir com la suor regalima entre tu i jo.
Fragments a ritme lent
i la mà que mou amunt.
Engrapat pel clatell m'acosto
i a cau d'orella em fas saber
quant de plaer hi ha als teus gemecs.

Neu...

Puresa descendent del cel...

Dolça, plena de colors xiuxiuejant,

foc gelid,

en teu esguard he trobat la meva vida,

la meva sang bull

dins les meves congelades venes.

Oh! No marxis

quan el sol negre retorni

per causar-me mort.

Mar

He pujat al cim dels poetes,

aquella muntanya que m'has recomanat.

He pujat de nit, guiat sota les estrelles,

i acompanyat dels sons de la foscor.

He vist el naixament del meu dia,

perquè m'ho has demanat.

Ha plogut,

i he beegut de les llàgrimes

dels déus que celebren

la mort d'un noi ples d'ideals.

Ha ventat,

i m'he deixat emportar

pel vent, portador de l'essència de la

terra al mar, i t'he trobat.

He estat en silenci

per robar aquesta poesia

a una Mar que l'escrivia

amb onades de sol

i vaixels d'esperança.

He pogut per un moment

sentir-me que és se Mar.

Mar ens portes a Itaca?

Mar ens deixes Lliure?

Mar ens guardes les Cendres?

Mar,

t'he vist des de la muntanya

des del primer moment que

ha sortit el sol.

I no ha pogut brillar perqè

els núvols ho tapaven

però tu, Mar, m'has reflectit

la llum que és del meu dia,

del meu naixement.

Mar, si et plau,

emportat a aquest noi plena d'ideals

i porta'm aquell vertader poeta dels deliris.

Destells

Desgel de sang tèbia sobre la pell
de la meva llengua humida,
camí sinuós, mareig hipnótic,
ulls de serp que m'espien
rere la poma prohibida.
Acaricio un instant de foc,
crema de segons que palpiten
al teu cor, i invoco
certes fantasies...
Sota la roba no hi ha obscuritat
ni alés cuejant, ni un cel de llunes
amarades de suor i sal,
sospir de saliva fumejant
que acarona i obre les cames
de qualsevol sirena nua.

Gavines

Aquí assegut a la riba del mar vaig olorar la brisa que

usurpava el meu nas, em cridaren els vents destruint

pensaments foscos i em vai deixar dur pel so de les gavines.

Al seu pas un rastre de sons buits deixaven al volar entre

les roques perfilades davant del bast mar, que amb el seu

onatge, pentinava l'aire fen-te lliscar les gotes d'aigua salada

per la teva cabellera, bruna i alegre. M'importa una merda

el que hagi en l'horitzó, sols qui tinc al meu cap amb un

somriure sincer i dolç, intercanviant els nostres llavis

humits de passió desmesurada, tancant els ulls i

deixant-nos volar com elles: les gavines.

Colors...

Vull pintar la vida de colors vius.
Dibuixar somriures amb aquarel-les
i esquitxar amb pintura les parets buides
que em fan esclau dels meus propis sentiments.
Esborraré silencis d'escultures de marbre
i amb pinzellades d'esperança
im pregnaré els seus rostres hieràtics
de dolces guspires de serenitat.
Il-lustraré somnis amb bombolles de sabó
que esclataran i desencadenaran tempestes d'alegria
tenyint el cel de colors indefinits
que em faran esclau del meu art.
Donaré color d'alegria a la tristesa
i estamparé sobre mantells de seda
versos amb pigments de llibertat
que faran eterna la meva obra.

Així...

Et prefereixo tal com ets,
pell suau, de color tota tu,
tota una nina com si fores de cristall
com una rosa vermella de primavera.
Vull que contunuïs sent així,
callada, branca, tronc, fulla de gessamí,
aigua, pluja, vent esbojarrada,
inquieta llamps i trons pluja d'estiu.
Et vull apassionada amb molta tendresa,
noia maca una mica infantil
cabellera negra uls de tigressa.
Ja ho saps et vull així.

Les teves mans...

Quan m'acaricies les mans,

al lluny queden les espessors del temps

que nuaven com dimonis colls de marbre

quan ens trobàvem perduts vivint,

sense haver pogut aprendre a viure.

Al lluny queden els mots plens d'incertesa

i les tempestes trencadisses i les ferides cosides

amb agulles de sang mal enfilades.

Quan m'acaricies les mans...

res no sembla ni tan sol, tan dificil ni tan mort,

i el tot esdevé una fràgancia feta d'un instant comú

i d'una embranzida d'aire al cor,

i tot això,

només pel tacte d'unes mans.

Bon any

Un any mès,

sona el timbre,

es ell

Ha passat tant de temps,

torna a creuar la porta.

Una mirada,

un petó,

Una abraçada.

Estic somiant?

El temps s'atura,

l'abraçada es fa eterna,

He tornat a sentir

me la miro,

parlem?

O nomès ens mirem?

Ella ho sap,

avui he estat un regal.

Un dels millors regals

per començar un any.

El nostre any.