Mar

He pujat al cim dels poetes,

aquella muntanya que m'has recomanat.

He pujat de nit, guiat sota les estrelles,

i acompanyat dels sons de la foscor.

He vist el naixament del meu dia,

perquè m'ho has demanat.

Ha plogut,

i he beegut de les llàgrimes

dels déus que celebren

la mort d'un noi ples d'ideals.

Ha ventat,

i m'he deixat emportar

pel vent, portador de l'essència de la

terra al mar, i t'he trobat.

He estat en silenci

per robar aquesta poesia

a una Mar que l'escrivia

amb onades de sol

i vaixels d'esperança.

He pogut per un moment

sentir-me que és se Mar.

Mar ens portes a Itaca?

Mar ens deixes Lliure?

Mar ens guardes les Cendres?

Mar,

t'he vist des de la muntanya

des del primer moment que

ha sortit el sol.

I no ha pogut brillar perqè

els núvols ho tapaven

però tu, Mar, m'has reflectit

la llum que és del meu dia,

del meu naixement.

Mar, si et plau,

emportat a aquest noi plena d'ideals

i porta'm aquell vertader poeta dels deliris.