Com els arbres aguanto

Com els arbres aguanto
dreçat en dura terra,
com els arbres aguanto.

Nit i dia sóc flama
del teu amor.

Arrelo en el silenci càlid
del teu amor que em salva
i m'alço fet paraula
del teu amor que em crema.

Em gronxo al dolç oratge
del teu amor que em dicta
fineses a l'orella.

Combato nits i fosques
del teu amor que em blega
a dura servitud.

M'encenc de primaveres
del teu amor que estrena
llençols en llit de festa.

M'exalço en la florida
del teu amor que esquinça
de somnis el meu si.

M'expremo en la fruitada del teu amor sucós
verolajant els préssecs.

M'enyoro amb la becada
del teu amor que nia
desertant solituds.

Et prego com els arbres
alçant nusos els braços
folls encara d'amor.

Em moro com els arbres
de mal d'amor i encara
escric al vent els signes
sagrats del teu amor.

Com els arbres aguanto
dreçat en dura terra,
com els arbres aguanto.

Flama i desig

Flama i desig,

m'arrelo en tu

olorós de silencis

i assedegat de llunes.

Sóc amb tu a les palpentes

només batec i enyor,

tàctil mirall

dels teus ulls de la tarda

humitejats de clarors i misteris.

I t'obres com aurora en nit obscura,

com brancatge manyac

d'aquests nou arbres

del clos del teu jardí

embaumat de tenebra.

Que no mori l'instant,

joia cauta i ardent,

ona d'un mar sense ribatge

on em nego i em fonc

immensament immers

el l'alta albada

d'on brolla gràcil,

fecunda i sempre eterna.

Llegeix

Llegeix suau...
paraula a paraula
com si fos delicte
fer-ho d'una altra manera.

Llegeix amb mi...
anhelant els sons
que en són silenci
ennuegat a la gola.

Llegeix per tu...
amb els ulls clucs
sense escoltar,
només sentir.

Llegueix senzill...
doncs de dos mots
en faré un
que ho digui tot.

Llegeix només.

Llegeix senzill,
llegeig per tu,
llegeix amb mi...

llegeix suau: t'estimo.

Esguard

El teu esguard,
jo t'el robaria,
jo me'l quedaria,
per sempre...

El teu esguard,
instants de vida.
Tu els desprens,
jo me'n alimento.

Quan hauré d'esperar
a tenir-lo de nou?

Espurna

Caminem la vida d'esquenes, amb la certesa del que hem trepitjat i el dubte del que està per venir.

Cerquem la felicitat a través de la materia, mirant enfora i no cap a dins.

Somiem desperts, treballem adormits, i acceptem l'engany per vèncer l'inevitable destí:

doncs som una espurna de llum.

Llavors algú ens embolcalla la pell, ens despulla l'ànima i ens pren la mà.

La vida esdevé el propi camí i no el que està per venir.

La felicitat s'emmiralla en pau amb un mateix.

I l'amor ens eleva en aquest vincle que romandrà en el foc del destí:

doncs som un espurna de llum.

Sentiments?

És la soledat dels meus ulls

que si et miren, s'ofeguen.

És l'ansia de la meva oïda,

esperant sentir la teva veu xiuxiuejant.

és la inquietud de les meves mans,

anhelant a cada racó el contacte amb la teva pell.

És la desesperació dels meus llavis,

desitjant creuar-se amb els teus.

És passio?

És atracció?

És amor?

És sencillement...

Un sentiment.

Els teus petons

Ulls brillants,

pampalluguejants,

enamorats...

Mirada càlida,

dolça...

tendre...

Caricies suaus,

ambsentiment...

amb amor i passió...

Llavis carnosos,

sensuals...

humits...

Petons...

desconeguda sensació pel meu cor i

pel meu cos,

a l'espera de la persona indicada...

TU,

només TU...

T'espero impacient...

però no corris...

Encara vull somiar una mica més...

en TU...

Llums al lluny

• Penso en els teus ulls del vespre,
• els ulls que em van fascinar,
• la teva mirada damunt meu,
• l'esguard que em va transformar.
• L'aire de la nit portava
• la teva confiança,
• que em va amarar.
• Unes llums,
• al lluny,
• encara ocultes,
• ens esperaven per esclatar a brillar.

Un dia

Les paraules senzilles,
la Terra sota els peus,
jo i el meu rostre
seguint passos incerts.
Traces en l'aire les paraules,
el vent llampega somriures,
el sol tintineja plaers nocturns.
Un dia,
un instant
mil-lers de gotes
i un pas seré.
Un dia tot
serà més fàcil.

Nenùfar

Voldria trobar

la meva pau

en el teu cos,

i fer-ne un paradís

curull de passions

vehement lligades

als teus braços

i reposar enamorat

dia a dia amb la dolçor

del teus petons.

I, abraçat per sempre

més gaudint de l'elixir

dolç de l'amor.

I, per fer l'ambient

ple de fragàncies

cobriria amb pètals

de roses els camins

sota els teus peus.

Inundaria d'aigues passionals

l'entorn, i dins el llit núbil,

un nenùfar blanc oferint-me plaer,

com si surés dins l'estany

per fer-me l'extasi

morir d'amor.

Cos a cos

Després d'una eternitat sense que es veiessin,

estaven allà... tots dos, ell i ella estirats al llit.

Ella es moria de ganes de fer-li molts petons,

els havia anyorat massa.

La música sonava de fons,

cançons que els hi portaven

records a tots dos.

Cada cop més aprop,

cada cop més complicitat

fins que es van llençar.

Petons a canvi de petons,

caricies a canvi de caricies,

somriures a canvi de somriures...

tot un altre cop tant maco

com abans.

Ella el tenia allà,

estirat donant-li l'esquena.

Les seves mans acariciaven la seva panxa,

les seves costelles.

Sense ni adonar-sen ell ja estava girat,

besant-la com abans.

Sentia com el cos d'ella començava

a tremolar,

com la respiració accelarava

a mesura que ell l'acariciava

i depenent de la manera que ho feia.

Sentia pessigolles en tot el sue cos,

i com les calcetes anaven humitejant.

Ell es va posar d'amunt seu,

els dos cossos desprenien una calor intensa.

Començaren a besar-se els llavis

amb passió.

S'excitaven. La roba anava marxant

a la mateixa velocitat que

la respiració augmentava.

Nus, un sobre l'altre,

sentint els seu sexes com es desitjaven

i complementaven.

Li va agafar les mans,

li besar ell tot el cos,

ella es deixave caure

mentre ell arribave al seu

punt més calent.

Presa d'excitació, amor, força, alterament...

i sense ella adonar-sen era una

altra dona, en aquells moments era

feliç... s'estimaven amb passió.

T'estimo... m'estima...

A trenc d'alba

A trenc d'alba,
la vida senzilla
despunta com qui
sap perquè
amb il-lusió marcant
el pas de cada instant.

A trenc d'alba,
el sol envaei l'estança
amb certesa i lentament
m'acarona com qui sap perquè.

Perquè la lumm
amb pesa als ulls
et sento però no et veig.

Tendències com reflexes
de somnis que cada
trenc d'alba desprès d'escoltar
els silencis
poder no oblidar...
aquest esguard tranquil
i tendra.

I amb un brisall
de llum
m'acaronis cada dia
a trenc d'alba
com qui sap perquè.

Enmig de les tenebres...

Relat }





Foscor. Caiguda lliure en l'abisme. Impossible albirar el final.
Una fugaç llum encegadora travessa perpendicularment
les inhòspites acaballes del destí.
Pip piip piip! Són 2/4 de set! Una suor freda i amarada em
regalima galtes avall i em recorre l'espinada. Un calfred
em fa estremir. M'assec al llit i faig una ullada al meu voltant.
Tot i estar obscura l'habitació, s'escola ja, entremig de la persiana, els primers raigs de llum. Amb els ulls inflats i atemorits miro el despertador. Dos quarts de set. Apago el sorollós brogit que ressona insistentment per les parets nues de l'habitació i m'aixeco. Descalç, m'endinso pels passadissos del pis cercant inútilment, la presència d'algú. Busco desesperat aquella mirada transparent, il-lusionada; intueixo aquelles galtes rosades; aquells llavis carnosos i molsuts...
La veig. Assaguda al sofà, mirant la finestra, d'esquena a mi, observa embadalida els intents exasperats d'un sol que vol imposar-se altivament en la immensitat. Desapareix. La seva presència es dilueix. El seu lloc és ocupat inmediatament pel silenci.
La torno a veure. Dreta, repenjada a la barana de ferro del balcó, acariciant les tímides margarides que esperen, com cada matí, aquelles moixanes capaces de transportar-les des de la més absoluta terra inerta fins a l'esplendor d'aquesta inexorable primavera.
La vull sorprendre. Surto al balcó sense fer soroll. El cor se m'accelera a cada passa que faig. Vull besar-la. Els meus braços llisquen per la seva cintura. Tinc ganes de notar l'escalfor del seu cos. De sobte, abraço el no-res. Un aire gèlid i tallant em situa a la crua realitat. Elsa meus sentits mica en mica es van incorporant. Estic enmig del balcó, tot nu, sol.
Inevitablement sol. L'anhel de tenir-la un altre cop a prop m'aclapara.
Em refugio en aquella fotografia que hi ha damunt la vella tauleta de fusta escantellada. Ella; somrient; somiadora; seduïnt la càmara amb aquells ullassos; seduint-me.
El vestit blanc vaporós es mescla amb l'arena espurnejant d'aquella cala tan especial, còmplice de tot els secrets, promeses i records que vam compartir. Un esvelt far blanc, àlgid i de formes airoses, protegeix la cala tot salvaguardant l'encant que s'hi desprèn. M'estic més d'una hora embadalit mirant la foto. Mirant-la.
Sobtadament, unes ganes boges fan que em dirigeixi amb pas lleuger a l'habitació, que em vesteixi amb els texans foscos i la camisa de ratlles arrugada que estan a la cadira del costat de l'escriptori, que em posi les sabates mig descordades de l'armari, que agafi les claus del cotxe d'una revolada i que tanqui amb un cop fort la porta.
Condueixo abduït per la incertesa de no trobar el que busco. El paisatge es va fonent amb els vidres del cotxe a mesura que la velocitat avança vertiginosament.
Pitjo el fre. Davant meu, el far soberg em rep amb recel. El cel s'enterboleix. Una gran massa de nuvulosa cobreix el sol deixant la cala, sempre reflectida amb la blavor de la grandiositat de la mar i la verdor del fullam dels pins, en la penombra.
Automàticament em dirigeixo al far. Em sorprèn trobar-lo tancat. Colpejo la porta inútilment esperant que s'obri. Que m'obri. Recolzo l'orella a la porta intentant captar el més mínim sospir que em faci esvair totes les pors que em turmenten.
Desisteixo. Desesperadament baixo les escales cap a la cala. Està buida. A l'horitzó s'entreveu una barca de pescadors. Els meus peus intenten avançar amb pas lleuger però la sorra els frena, potser prevenint-los de la dissort. Tan sols, les petjades d'una gavina que passeja amunt i avall penetren la sorra verge.
En aquell moment, un bri de llum s'escapoleix de la densitat dels núvols m'indica cap a on m'he de dirigir. És allà. Damunt les roques, emmirallantse amb l'aigua cristal-lina. El seu vestit xipolleja amb l'aigua. M'abalanço cap a ella. Necessito estimar-la. La desitjo. Mentre l'agafo de la mà em mira i em somriu.
Pugem les escales sense dir-nos res. Sento el seu alè, la seva olor. M'embriaga. Instintivament miro la cala. La barca del pescador més experimentat del poble ara reposa a la sorre. Ell em mira amb una ganyota i balboteja quelcom. Ella em treu de les meves cabòries. M'estira el braç i em fa entrar al far. Ens inunda la foscor. Els ulls ràpidament s'acostumen a dibuixar la silueta de la perfecció. L'acaricio. M'acaricia. Amb els dits resegueixo els seus ullassos, els seus llavis carnosos i molsuts, enfonso els dits en les guspires de foc dels
flonjos cabells. arraulits enmig de les tenebres ens estimem com mai ens havíem estimat.
La porta entreoberta del far deixa que els raigs del sol s'escapoleixin i il-luminin l'estança. Em desperto. a les palpentes encara, la busco. Sol. al meu costat només hi ha buidor, solitud.
La desesperació s'apodera de mi. baixo les escales de la cala de quatre en quatre exasperat desitjant retrobar-la asseguda a les roques. Ella no hi és. El seu lloc és ocupat pel vell pescador que entreteixeix una xarxa foradada. M'observa inquietant. arrufa les celles. En la seva mirada em veig. Mostra el reflex de la bogeria, el turment i l'angoixa inconfusible d'aquell qui encara no ha assumit la dissort de la vida.
L'ha vist? xiuxiuejo d'esma.
El pescador nega amb el cap i mira l'horitzó.
En aquell moment la gavina emprèn el vol.

Inoblidable

Era ven entrada la nit en el mon,
i quant quasi be tothom s'adormia
mentre tant el teu cos i el meu
van decidir, fer l'amor...


La teva tendra mirada
es creuava amb la meva,
el teu cabell i els teus llavis
tendres m'invitaven a besar-los...




Et vaig besar, i nostres llengües,
es varen despertar humides elles,
es movien sense parar, les pells calentes,
cremaven molt endins dels cossos.


Els gemecs dels dos eren com una cançó nua,
les meves mans feien un intens recorregut...

Pels teus llocs prohibits, prohibits per las gents...
Jo vaig continuar, recordes estimada?

Em vaig parar el veure aquell virginal forat
mullat, tremolós i en uns segons vaig arribar
al centre del paradís, rodejat de formosa vitalitat
i vaig menjar d'aquella fruita deliciosa i també prohibida.


Entre dolços petons de passió hi entre esglais dels dos,
recordes ens vàrem donar tot l'amor del món.
vam perdre la noció del temps,
la nit aquella va passar.


Els dos vàrem estar d'acord...
Vàrem gaudir d'una experiència inoblidable.

Secret

Al caliu del secret d'una mirada,

les boques dibuixen un somriure

fet de pell embogida.

De ganes de dormir coberta

d'una altra pell com a flasada.

Li va dir adéu quan encara començaven,

tot just li treia la brusa

i els seus dits el ventre li escalfaven.

A cau d'orella

un adéu de seducció li gemegava,

adéu, per després, amor.

Quan surtis de mi,

i em deixis dins el cor

una altra nit marcada.

Febrer

Un Febrer et vaig descobrir
en un racó del temps.

És cert que no cal cercar-te,
sinó rebre't.

De vegades,
t'imagino com una nina
de galtes vellutades,
d'altres,
et reconec en un somriure,
en un gest,
en tants llocs ets viva
i latent alhora...

No et calen les paraules,
insubstancials,
maquillatges efimers,
però si la lleialtat,
l'alè,
el pensament.

Vull ser fidel a tu,
seguir-te l'ombra esbaixada
i trobar-te cada dia
una mirada.

Llums

Penso en els teus ulls del vespre,

els ulls que em van fascinar,

la teva mirada damunt meu,

tan nova,

l'esguard que em va transformar.

L'aire de la nit portava

la teva confiança,

que em va amarar.

Unes llums,

al lluny,

encara ocultes,

ens esperaven per esclatar al brillar.

Vietge en la nit dels pensaments

I hagués volgut escapar
com el silenci en la nit,
i creuar el firmament
mussitant poemes nus.

Escapar del teu domini
com l'espuma d'un foc viu,
desaparèixer uns instants,
lliura'm del teu infinit.

Però quan les mans anaven
com reflex d'un altre vol,
enyorava ésser teu
com un pobre gira-sol,
que estima la llum del dia
i la busca un altre cop.

Retornant del meu viatge
en la nit del pensaments,
guaitava el teu son tranquil.

I et sentia molt aprop meu.

La nau havia tornat d'allí on venia,
corrent...

Em vaig despertar lliure i nou
per acceptar-te com ets.