Enmig de les tenebres...

Relat }





Foscor. Caiguda lliure en l'abisme. Impossible albirar el final.
Una fugaç llum encegadora travessa perpendicularment
les inhòspites acaballes del destí.
Pip piip piip! Són 2/4 de set! Una suor freda i amarada em
regalima galtes avall i em recorre l'espinada. Un calfred
em fa estremir. M'assec al llit i faig una ullada al meu voltant.
Tot i estar obscura l'habitació, s'escola ja, entremig de la persiana, els primers raigs de llum. Amb els ulls inflats i atemorits miro el despertador. Dos quarts de set. Apago el sorollós brogit que ressona insistentment per les parets nues de l'habitació i m'aixeco. Descalç, m'endinso pels passadissos del pis cercant inútilment, la presència d'algú. Busco desesperat aquella mirada transparent, il-lusionada; intueixo aquelles galtes rosades; aquells llavis carnosos i molsuts...
La veig. Assaguda al sofà, mirant la finestra, d'esquena a mi, observa embadalida els intents exasperats d'un sol que vol imposar-se altivament en la immensitat. Desapareix. La seva presència es dilueix. El seu lloc és ocupat inmediatament pel silenci.
La torno a veure. Dreta, repenjada a la barana de ferro del balcó, acariciant les tímides margarides que esperen, com cada matí, aquelles moixanes capaces de transportar-les des de la més absoluta terra inerta fins a l'esplendor d'aquesta inexorable primavera.
La vull sorprendre. Surto al balcó sense fer soroll. El cor se m'accelera a cada passa que faig. Vull besar-la. Els meus braços llisquen per la seva cintura. Tinc ganes de notar l'escalfor del seu cos. De sobte, abraço el no-res. Un aire gèlid i tallant em situa a la crua realitat. Elsa meus sentits mica en mica es van incorporant. Estic enmig del balcó, tot nu, sol.
Inevitablement sol. L'anhel de tenir-la un altre cop a prop m'aclapara.
Em refugio en aquella fotografia que hi ha damunt la vella tauleta de fusta escantellada. Ella; somrient; somiadora; seduïnt la càmara amb aquells ullassos; seduint-me.
El vestit blanc vaporós es mescla amb l'arena espurnejant d'aquella cala tan especial, còmplice de tot els secrets, promeses i records que vam compartir. Un esvelt far blanc, àlgid i de formes airoses, protegeix la cala tot salvaguardant l'encant que s'hi desprèn. M'estic més d'una hora embadalit mirant la foto. Mirant-la.
Sobtadament, unes ganes boges fan que em dirigeixi amb pas lleuger a l'habitació, que em vesteixi amb els texans foscos i la camisa de ratlles arrugada que estan a la cadira del costat de l'escriptori, que em posi les sabates mig descordades de l'armari, que agafi les claus del cotxe d'una revolada i que tanqui amb un cop fort la porta.
Condueixo abduït per la incertesa de no trobar el que busco. El paisatge es va fonent amb els vidres del cotxe a mesura que la velocitat avança vertiginosament.
Pitjo el fre. Davant meu, el far soberg em rep amb recel. El cel s'enterboleix. Una gran massa de nuvulosa cobreix el sol deixant la cala, sempre reflectida amb la blavor de la grandiositat de la mar i la verdor del fullam dels pins, en la penombra.
Automàticament em dirigeixo al far. Em sorprèn trobar-lo tancat. Colpejo la porta inútilment esperant que s'obri. Que m'obri. Recolzo l'orella a la porta intentant captar el més mínim sospir que em faci esvair totes les pors que em turmenten.
Desisteixo. Desesperadament baixo les escales cap a la cala. Està buida. A l'horitzó s'entreveu una barca de pescadors. Els meus peus intenten avançar amb pas lleuger però la sorra els frena, potser prevenint-los de la dissort. Tan sols, les petjades d'una gavina que passeja amunt i avall penetren la sorra verge.
En aquell moment, un bri de llum s'escapoleix de la densitat dels núvols m'indica cap a on m'he de dirigir. És allà. Damunt les roques, emmirallantse amb l'aigua cristal-lina. El seu vestit xipolleja amb l'aigua. M'abalanço cap a ella. Necessito estimar-la. La desitjo. Mentre l'agafo de la mà em mira i em somriu.
Pugem les escales sense dir-nos res. Sento el seu alè, la seva olor. M'embriaga. Instintivament miro la cala. La barca del pescador més experimentat del poble ara reposa a la sorre. Ell em mira amb una ganyota i balboteja quelcom. Ella em treu de les meves cabòries. M'estira el braç i em fa entrar al far. Ens inunda la foscor. Els ulls ràpidament s'acostumen a dibuixar la silueta de la perfecció. L'acaricio. M'acaricia. Amb els dits resegueixo els seus ullassos, els seus llavis carnosos i molsuts, enfonso els dits en les guspires de foc dels
flonjos cabells. arraulits enmig de les tenebres ens estimem com mai ens havíem estimat.
La porta entreoberta del far deixa que els raigs del sol s'escapoleixin i il-luminin l'estança. Em desperto. a les palpentes encara, la busco. Sol. al meu costat només hi ha buidor, solitud.
La desesperació s'apodera de mi. baixo les escales de la cala de quatre en quatre exasperat desitjant retrobar-la asseguda a les roques. Ella no hi és. El seu lloc és ocupat pel vell pescador que entreteixeix una xarxa foradada. M'observa inquietant. arrufa les celles. En la seva mirada em veig. Mostra el reflex de la bogeria, el turment i l'angoixa inconfusible d'aquell qui encara no ha assumit la dissort de la vida.
L'ha vist? xiuxiuejo d'esma.
El pescador nega amb el cap i mira l'horitzó.
En aquell moment la gavina emprèn el vol.