Avui fa un mes, estavem estirats...
l'un al costat de l'altre al llit,
sense dir gaires paraules,
tan sols allà estirats.
Ulls i mirades tristes...
ho vas aconseguir,
el petó que tant desitjaves?
Un mes... que fàcil es dir-ho
i que dificil asumir-ho...
No puc plorar, les llàgrimes s'han bloquejat
no em surten les paraules, no els hi veig significat
no sé si escriuré un poema on el meu cor i sigui present,
no em caldrà fer-ho si tu entens el que sent.
Si pogués retrocediria en el temps per tornar al teu costat,
si sabés com pronunciar les paraules que sempre he callat,
si fos capaç de dir-te t'estimo mirant-te als ulls,
si tingués l'oportunitat d'aixugar-te els cabells remulls.
No em faria falta escriure't aquí no seria necessari,
tu em podries sentir no hauria de somiar que et veig caminant
no caldria, et tindria davant.
Si em fos possible veure un cop més el teu somriure
si pogués oblidar que vas dir que ja no volies viure
no em costaria tant entendre que te n'has anat
no em faria mal veure el que has deixat,
un mes... que fàcil es dir-ho
i que difícil asumir-ho...
Després de portar un mes somiant,
encara no ha sonat el despertador
que m'impedeixi seguir volant.
Només hem queda dir-te,
gràcies per haver-me fet feliç,
t'estimo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada