El Cau del Llop... Pensaments i les meves manies

dilluns, 28 de desembre de 2009

Paranoies que em passen pel cap I




Aquell dia estava cansat, avorrit i sobretot necessitava tranquil-litat
i soledat. No volia que ningú em parlés, volia parlar amb mi mateix.
Així que vaig anar al mar, on segur que no hi hauria ningú. Em vaig
estirar a la sorra, alm mig de la platja, i allà, mi vaig quedar. No era
fosc del tot, mentre estava allà, vaig poder veure com el dia
s'apagava segon a segon, minut a minut, hora a hora.
Mentre s'anava fent fosc jo estava allà, quiet com una estàtua de les
places de l'antiga Roma, que fa segles que estan allà mirant a
tothom que passa, quietes, immòbils, observants, despertes i vives
per dintre però adormides i mortes per fora consumides pel pas del temps però restaurades per les mirades encisadores pel pas inexorable del temps que les observen. Jo hi era així.
Les hores passaven però jo encara no em movia. semblava que esperes a algú, aquell algú que tothom espera, però que no sap per què l'espara, però que jo l'esperava, encisat en el reflex de la lluna sobre la plàcida mar, que no es movia, no gosant a despertar-me d'aquell somni on estava esclavitzat. La naturalesa m'esclavitzava amb la seva perfecció, gràcia, encant, delicadesa i excel-lència que té però que només ensenya, revela i exhibeix a molt pocs privilegiats. Ja que com tothom no és perfecte, i només es mostra a qui s'accepta tal com és, ja que aquesta persona accepta el que ella li ha donat. llavors la naturalesa es mostra tal com ningú mai l'ha pogut observar i gaudir.
mentre jo estava allà, gaudint del bonic miratge, de la lluna reflectida a l'aigua va sortit una ànima. Era pàl-lida com el gel, tranparent com l'aire i bella com la perla més pura del mar. va sortir tota de l'aigua. Tenia un cos cobert per un vestit, un vestit blanc, mig transparent. Va fer un vol gràcil, i s'em va posar al meu davant.
Quan vaig mirar-li els ulls, vaig veure-li milers i milers de estrelles, totes donant voltes per un mateix eix dintre l'ull. La seva mirada era trista, plena de pena i nostàlgia. A la mà dreta portava una rosa, però no una rosa qualsevol sinó una rosa cada pètal de la qual s'hi podien distingir diferents elements, hi havia un pètal que cremava com l'infern, un que contenia tota la barreja dels mars, un altre que contenia totes les fulles dels arbres, un altre negre que no contenia ni llum. En aquella foscor de la nit, podia veure com aquella ànima amb la rosa a la mà em mirava però no em mirava, sinó que em desxifrava per dins, llegia tot el que pensava.
Em va mirar una última vegada, per dins, i va tocar-me. Tot el meu cos va notar un calfred que va durar mil-lèsimes de segon però va ser intens, i l'ànima va desparèixer. Llavors tot el meu cos va canviar, la meva roba va desaparèixer i vaig quedar tot nu, del meu voltant tot el que hi havia va ajuntar-se formant una tela sedosa que em va cobrir tot el cos. vag desparèixer dins de les aigües, d'on mai vaig sortit.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada